Des dels distints caps de partit judicial, encara que amb major força des d’Alzira, després de Paterna, que fou el major centre d’afusellaments de la província, la repressió franquista es desenvolupà amb consells de guerra, presons, execucions… A Alzira tingué lloc un dels successos més sangonosos, en setembre del 1939, amb la mort simultània i planificada, amb metralladora, de 30 presos. Alhora, Alzira constitueix, un exemple de les tensions del projecte falangista de Rincón de Arellano per a dominar FET i les resistències tradicionalistes, mitjançant la figura de l’alcalde Carlos Llinares.

L’autarquia colpejà durament el sector citrícola, base econòmica de gran part de la comarca. De fet, l’exportació descendí notablement fins al 1948. Es tornaren a plantar arrossars, moniatos i cacaus, articles de subsistència i susceptibles de bon estraperlo. El monocultiu citrícola feia que escassejaren els principals productes alimentaris, raó per la qual el mercat negre fou molt important. Al franquisme, li calia l’exportació citrícola per a compensar el seu balanç comercial. La gestionava el Sindicat de Fruits i Productes Hortícoles (dirigit pels empresaris), amb la qual cosa la comarca assistí a visites nombroses de jerarques franquistes, inclòs el mateix Franco, el 1939 i el 1947.

Encara que la producció es recuperà durant els cinquanta, la gelada del 1956 fou un colp dur, que reforçà l’emigració jornalera cap a Europa. Aquell any no hi hagué falles a Alzira. El 1959, les colles de jornalers i de magatzems d’Alzira feren vaga, i és que el dels cítrics era un sector innovador en tot. En un hort de l’Énova aparegué la varietat sal·lustiana. Durant els seixanta, el model econòmic comarcal es diversificà notablement, amb el desenvolupament industrial a Alzira (Cartonajes Suñer, Avidesa) i amb empreses com Frudesa o Istobal, entre d’altres. El creixement atragué immigrants de l’Espanya interior, de manera que Alzira duplicà la població entre el 1960 i el 1980.

En els seixanta, l’antifranquisme avançà parcel·les socials. Així doncs, era dinàmic el sindicalisme catòlic, i el més esquerrà promovia vagues. També hi havia el Partit Comunista, la mobilització cultural (l’Institut José Mª. Parra d’Alzira), els clubs juvenils, la Llibreria Xúquer o el valencianisme cultural. Fins i tot, la via violenta del FRAP, amb Rafael Blasco. La joventut començava a desenvolupar els seus espais propis d’oci, amb grups de pop-rock. Amb tot, aquests canvis socials no podien avançar en un marc dictatorial.