El País Valencià romangué totalment en la rereguarda republicana fins a l’estiu del 1938, quan fou conquerida gran part de la província de Castelló. L’alçament no aconseguí sumar la totalitat de l’Exèrcit ni de les forces de seguretat. En conseqüència, a més de mobilitzar l’esquerra, no aconseguí els propòsits inicials. La fragmentació de poders acabà amb la creació del Comité Executiu Popular, constituït pel Front Popular més la CNT.

Com en la resta de la zona republicana, es desplegà la revolució social de la CNT i la UGT, amb una economia col·lectivitzada, es crearen comités en pobles i ciutats i milícies (sobretot, al front de Terol). En aquest context, hom assistí al zenit de la violència política i anticlerical, que acabà amb la vida d’entre 4.700 i 4.800 homes i dones.

L’antagonisme entre els dos grans discursos, el revolucionari i el que defenia la unificació d’esforços per a guanyar la guerra, acabà amb l’enfrontament armat del 30 d’octubre del 1936, a la plaça de Tetuan, entre anarquistes i comunistes. El 6 de novembre, el govern republicà es traslladà a València. Fins a la fi d’octubre del 1937, la ciutat passà a ser la capital de l’antifeixisme mundial. Les obres d’art del Museu del Prado s’alçaren a les Torres de Serrans i se celebrà el II Congrés d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, amb la presència de gran part de la intel·lectualitat internacional. També a Alacant, morí afusellat, després d’un juí, José Antonio Primo de Rivera, el líder falangista.

Les terres valencianes, com indiquen els cartells que es confeccionaven, sostenien en bona mesura l’esforç bèl·lic de la República (indústria, exportació citrícola, ports) i la solidaritat interna, amb l’acolliment de refugiats. El 1938, la guerra hi arribava directament, amb l’Ofensiva de Levante, que pretenia conquerir València. Durant aquest any, la proximitat dels combats i la rellevància econòmica ocasionà una “tempesta de ferro” des de l’aire, amb bombardejos mortífers. L’angoixant final de la guerra adquirí, també, un protagonisme valencià des dels ports d’Alacant i Gandia, els últims espais de la República derrotada.