Des de l’inici de la guerra s’anaren habilitant, als dos territoris (republicà i franquista), camps de concentració provisionals destinats tant als presoners de guerra com als presoners polítics (i també, en menor grau, als comuns). El desenvolupament de la contesa, sempre favorable als exèrcits franquistes, propicià que, en aquesta zona, s’obriren, sense pausa, nous camps. El model no era simètric, emperò. Al territori revoltat, es planificaren els camps de concentració com a espais per a procedir a una primera classificació política dels presoners. Així, els conceptuats com a “desafectes” passaven a engrossir els batallons de treballadors o “treballadors esclaus”.

Amb l’ocupació franquista dels últims territoris republicans, entre els quals gran part del País Valencià, es procedí de similar manera, ingressant soldats i oficials de l’exèrcit republicà i els civils detinguts. Alguns són més coneguts, degut a les memòries i a la seua resignificació (Los Almendros o Albatera a Alacant, Portaceli a València…). Tanmateix, la geografia és més àmplia. Almenys el 1939, se n’havien obert 21 tan sols a València i 41 al País Valencià. Eren camps en els quals també es moria (afusellaments, tortures, fam). En aquests s’executava la depuració repressiva, i passaren els “desafectes” a la justícia militar.

A Montserrat, almenys des del dia 6 d’abril del 1939, s’instal·là un camp de concentració al mas del Rector o del Pou, dependent del 3er Regiment de la 83 Divisió del Cos d’Exèrcit de Galícia, la mateixa que desfilà victoriosa per València el 30 de març del 1939. El Regiment estava format per tropes de la 1a Bandera Valenciana, preferentment falangistes valencians. Esta Divisió també mantenia els camps de Catarroja, Sueca (el més nombrós, amb 1.817 el deu d’abril) i Benaguasil. També s’instal·là un destacament al mas de Sant Josep.

El Camp de Montserrat albergava civils denunciats o sospitosos del seu republicanisme, amb a penes oficials de l’Exèrcit Popular. Per bé que hi predominaven els presoners de les províncies de Castelló i Terol, també havien detinguts de la província de València i Montserrat. El procediment fou convocar els republicans a l’ajuntament, que en una llarguíssima filera, esperaven a efectuar una primera declaració. Des d’allí, eren reclosos al camp. A l’interior es torturava per a aconseguir confessions falses. El dotze d’abril abastà el màxim d’ocupació, amb 466 detinguts. La mobilitat era extrema, atés que diàriament s’ingressava, es classificava i s’evacuava a altres presons. Així, el matí del dia dotze hi havia 466 presos i, en acabar el dia, en quedaven 107. Es clausurà el 18 d’abril, quan els seus 108 presoners i la guarnició foren traslladats al camp de Catarroja.