El 1931, el sistema públic escolar, malgrat els avanços de la dècada dels vint, presentava innombrables dèficits. La dotació pressupostària insuficient feia que bona part dels edificis escolars estigueren en condicions penoses, a banda de la carència de tota mena de material escolar. S’hi amuntegaven, com ens recorda la memòria gràfica, xiquetes i xiquets, moltes vegades de totes les edats, ja que tampoc no hi havia prou docents. A més, els sous eren baixos (“passes més fam que un mestre d’escola”) i havien d’afanyar-se a trobar ocupacions suplementàries per a subsistir. Hi predominava una pedagogia molt tradicional i memorística, amb recurrents castics corporals: “Ens castigaven amb els braços en creu, amb una pedra en cada ma”. A més, els temaris estaven destinats a reforçar una identitat espanyola, on eren sagrats el castellà, les jerarquies socials, l’ordre tradicional i la religió catòlica. Era una escola pregonament sexista: “Amb un drap feien talls, traus, marcàvem i brodàvem”. A Montserrat, fins i tot, s’arribà a formar com si fora l’exèrcit, i s’adjudicaren rancs d’oficial a l’alumnat.

A Montserrat, les escoles, inaugurades a finals del segle XIX, no havien aconseguit solucionar el problema educatiu en una societat amb una natalitat elevada. Al seu recinte, segons les dades municipals, estaven matriculats 255 xiquetes i xiquets, fins als 12 anys, encara que, a partir dels 10, segur que l’assistència seria, com a mínim, irregular. L’absentisme, atesa la necessitat d’ajudar a l’economia familiar, comportava unes elevades taxes d’analfabetisme, sempre superiors entre les dones. Molts xiquets, abans d’anar a l’escola, havien de replegar els excrements de les cavalleries. El 1930, el 41% de la població major de 25 anys era analfabeta, raó per la qual, a banda de no poder accedir a la cultura i a la informació, ni tan sols podien seguir els cartells de les pel·lícules del cinema mut. L’educació secundària i universitària estava reservada per als xiquets de la burgesia.

Entre les línies mestres del primer govern republicanosocialista, estigué l’educació i la cultura. S’obriren uns 7.000 centres escolars. Es realitzà un gran esforç per a crear milers de nous mestres amb principis metodològics innovadores. S’establí la coeducació i el laïcisme. A València, s’introduïren en alguns centres d’ensenyament el valencià. L’ajuntament republicà, fidel al seu ideari, aspirava a crear una escola nova i “Establecimientos de bibliotecas y centros culturales para inculcar a los vecinos la afición a la lectura y dar instrucción que posibilite elevar su grado cultural en todos los órdenes”. El 1931 s’obrí un nou centre educatiu en un edifici municipal, al carrer del Progrés, preparat per a 55 alumnes, encara que n’arribà a albergar 98, així com una escola nocturna per a 120 alumnes. El 8 de maig del 1936, l’arquitecte Josep Corts presentà el plànol de les noves escoles, que hagueren d’esperar… fins al 1974.