Fins a avançada la dècada dels cinquanta, la vida dels homes i dones de Montserrat, com en la resta de l’Estat, estigué centrada en la pura supervivència física i en el silenci obligat, pel marc repressiu franquista, encara que sempre es produïren petites dissidències, com en una boda del 1940, en la qual aparegueren, als bancs de l’església, pintades amb el missatge: “Vivan los novios. CNT-FAY”. O la “guerra dels metges”, que sempre amagaven fórmules de participació popular, en uns moments en què estava prohibida. Aquesta disputa entre el veïnat acabà amb la intervenció de la guàrdia civil per a atallar un moviment públic similar a un motí. S’arribà a clausurar els casinos i a procedir a detencions.

La societat visqué o patí, fins als seixanta, una presència constant de l’Església Catòlica, amb la reposició de les imatges destruïdes durant la guerra, o el lliurament de noves, en la qual és palpable l’empremta del paper restaurador de la burgesia, sufragant i donant. Els treballs durs i les condicions de vida es trencaven segons el ritme de la tradició, per a oferir un temps d’evasió; això sí, sempre vigilat, com el cicle festiu (els berenars d’amics en Pasqua, festes d’agost), que era esperat durant tot l’any, sobretot els dies de bous. També, el ball al Salón Imperial (abans, Casino Republicà) o al casino del Mig, el cine, els concerts de la Unió Musical o la sociabilitat masculina als casinos. L’emergent afició al futbol convivia amb el ciclisme, un mitjà de transport quotidià (327 bicicletes el 1950) i la pilota valenciana al Carrer Major a al de Sant Roc. En els cinquanta, l’evasió s’amplià amb la ràdio (dels 33 receptors del 1940 als 275 del 1960).

Qualsevol petit esdeveniment alterava la vida grisenca d’un poble agrícola durant els anys més durs del franquisme: l’homenatge a Evaristo Calatayud (1950), la reforma de la façana de l’església parroquial (1956), la caiguda del Junker 53 (1955), la presència del gran actor Jorge Mistral com a padrí d’unes bodes, o l’arribada de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 1962. Es consolidava el paper de la Colònia de Montserrat i, posteriorment, dels “xaleters”, en la vida social. L’arribada de l’aigua potable a domicili el 1957 acabà amb la sociabilitat a les fonts públiques, però també propicià majors comoditats i menor càrrega de treball femení. Més avant, l’increment de les llavadores també acabà amb els llavadors.

Pel 1975, encara era un poble agrícola (75% dels treballadors) marcat per l’emigració: dels 2.057 habitants del 1950, als 2.282 del 1970. En els seixanta, la societat de consum incidí sobretot en la població més jove i en la liberalització progressiva dels encotillats costums gràcies a la televisió (37 receptors el 1965, més de 600 pel 1974), la música “ieié” i la seua moda, l’activitat sociocultural del sacerdot Paco Muñoz o la llibertat de moviments dels cotxes (deu el 1965, 225 el 1974). Les necessitats d’un món com més anava més global, incidien en l’associacionisme agrícola amb la creació de la Cooperativa Agrícola, el 1972. Una part de la societat estava preparada per a espentar el franquisme sense Franco cap a la democràcia social.

Amb tot, el microcosmos d’un poble agrícola de l’interior valencià estava a punt d’encetar un canvi de gran magnitud des del 1975 amb la manifestació de la cultura urbana de la segona residència en les àrees rurals. Així, entre el 1976 i el 1980 es construïen 91 cases i 378 xalets.