La repressió franquista, a més de castigar a les persones que havien desafiat l’ordre tradicional, pretenia el control social a través de la por social a tornar o a entrar per primera vegada en qualsevol de les modalitats repressives. Així, la repressió es concentrà cronològicament. D’aquesta manera, s’aconseguí ofegar la tradició republicanodemocràtica i revolucionària de Montserrat o, almenys, que restara circumscrita a una oposició silenciosa o amb demostracions d’antifranquisme molt puntuals.

La instal·lació d’un camp de concentració al mateix poble facilità molt l’exercici repressiu. Els detinguts, després de patir, en molts casos, tortures cruels i humiliants, foren qualificats políticament i traslladats a altres camps de concentració. El 30 d’abril, almenys quinze detinguts ingressaren al camp de concentració de Sueca. La repressió sempre s’originà i cresqué als mateixos pobles, a través de denúncies, en les quals també participaren activament dones. Segons la Causa General, 95 veïns foren denunciats, entre els quals 15 dones. Des dels llocs de detenció, foren traslladats a presons com Alzira o Carlet, llocs on es desenvoluparien els consells de guerra militars (també, a València), vertaderes farses jurídiques. Almenys 32 veïns, tots homes, passaren per consells de guerra, en algun cas amb més d’una. S’executaren a Paterna dues penes de mort contra Isabelino Almerich Juanes i Antonio Galán Millán (1940). Del primer, l’alcalde afirmava: “no pudiéndose comprobar testifical” els seus presumptes delictes. La resta porgaren les seues penes en les terribles condicions de vida de la Cel·lular o Model i Sant Miquel dels Reis de València, encara en algun cas estaven presoners en altres territoris. Les denúncies particulars estigueren acompanyades pels informes, quasi sempre condemnatoris, dels alcaldes, Falange, Guàrdia Civil de Real o el rector. També cal ressenyar la tasca benèfica d’un refugiat dretà durant la guerra, que intentà pal·liar la repressió.

A més, un veí fou expedientat per part del Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo. Altres dotze joves foren castigats a diferents modalitats de treball esclau (batallons de treballadors, colònies infantils militaritzades…). El Tribunal de Responsabilitats Polítiques ha deixat escassa documentació, per la qual cosa sols s’ha pogut documentar a tres expedientats. La depuració laboral, que considerava tots els treballadors culpables fins que demostraren la seua innocència, expulsà, per a ser repartits els seus llocs de treball entre els “afectes”, als treballadors municipals interins, així com a tres mestres. Fins i tot, a músics com Evangelista Martínez García. Quatre republicans foren obligats a exiliar-se. Per a la resta, l’exili interior com José Chasán, entre molts altres.

Aquesta repressió judicial-normativa s’estengué a la vida quotidiana a través de prohibicions, sancions, multes i maltractaments. Estigué prohibit el ball en els primers anys. Es tramitaren multes desorbitades per blasfemar (era delicte) o “murmurar” contra les autoritats; per “no descubrirse al paso” de sants o treballar en diumenge. Així, es donava el cas que, per a eludir aquesta norma, un veí s’alçava a les quatre de la matinada per a treballar a Torrent i tornava, ja de nit, cap a les 10. Els fills dels republicans eren “rojos roïns” i patien insults i menyspreus. Fins i tot l’obra de conducció d’aigua iniciada per José Chasán, com altres contractes similars, fou anul·lada per haver estat realitzada durant la República. Les associacions també eren objecte de vigilància i les seues juntes directives havien de passar per un procés depuratiu politicosocial. El franquisme local sempre estigué vigilant davant el pas de maquis o la troballa de 40 bombes de la guerra.

Sens dubte, pesava en l’ànim de les autoritats franquistes locals, com elles mateixes afirmaven, que estaven “rodeados de enemigos solapados y encubiertos”, encara que confiaven que, “con el tiempo lo corregiremos, con la ayuda de Dios”. Més aïnes, ho corregiren amb un exercici d’imposició i coacció, que atemptà contra els drets humans fins al 1975. A partir dels cinquanta, la repressió s’anà amotlant als nous temps. Ja no necessitava la feredat de la postguerra, donat que s’havia acomplit amb els objectius. Encara el 1966, l’ajuntament informava negativament a la petició d’Elena Cerveró Bosch per a tornar al seu poble des de l’exili francés, encara que intercedí en favor seu el rector.