Encara que als pobles la misèria ocasionada per l’estraperlo fou menor que a les ciutat, la misèria de l’autarquia no passà de llarg. Com refereixen els testimoni orals dels protagonistes, “es passava més fam que set”, perquè almenys hi havia fonts. Les cartilles de racionament, l’estraperlo, l’intercanvi, (“baratar”) la substitució d’aliments i la corrupció de les institucions són records inesborrables. El racionament, quan n’hi havia, era escàs i de qualitat ínfima, en bona mesura perquè, en alguns casos, els que ocupaven càrrecs públics ho furtaven. Es compta que, pel matí, eixia un carro ben carregat de l’apropiació del racionament, i que un home oferí, satíricament, ajuda i la guàrdia civil li va pegar. Un alcalde es quedava amb tant d’oli del racionament, que un dia, per accident domèstic, l’oli rajava pel carrer. Quan es requisava farina de blat dels molins, il·legal segons l’ordenament vigent, aquesta passava a mans dels requisadors. Altres vegades, per a evitar la denúncia, es lliurava farina a la guàrdia civil, també afectada pel mateix problema. Això sí, algun alcalde era estricte amb el petit (i obligat) estraperlo i publicava crida en nom dels que havien estat detinguts per furtar unes cebes per a menjar. D’altres, en canvi, permeteren l’estraperlo com a únic recurs per obtenir quemenjar.

El terme de Montserrat era deficitari en oli, moniatos, ordi, dacsa, blat, creïlles…, és a dir, productes bàsics de la dieta. L’ineficaç racionament podia completar-se amb el mercat negre (o estraperlo), però el descens salarial i el caràcter sempre inflacionari de l’estraperlo (“8 o 10 voltes més del preu normal”) forçà un retorn a l’economia de la barata, ja que els diners perdien valor. De nit, passava una xiqueta amb una cistelleta cantant “sardines barat a ous”. O s’intercanviaven les pells de conill.

La vida era més activa per les nits i pels camins. Xiquets i dones viatjaven amb sacs fins a un molí de Llombai o fins al molí de Tinyós, d’Elies Blasco, per a baratar dacsa per farina. O a Picassent, a per arròs, o a l’Horta Sud. Als molins maquilers, es molien de nit les curtes collites familiars, encara que els tancaven contínuament, com el del Tinyós el 1940, per a afavorir els grans molins.

Com calia sobreviure, es picava a casa l’arròs roig per a traure’n el corfoll. Es menjaven garrofes, herbes del camp (ababolls, camarrojes), es fregia sense oli, es fumaven la mata de la creïllera, els llegums (pésols) es compartien amb arròs, es mesclava l’escassa farina de blat amb altres, el moniato servia per a omplir l’estómac. Sobretot, es menjaven coques de dacsa, d’una farina ben groga. Els xicotets furts eren actes de supervivència. Es deixaven xiquets vigilant el menjar durant les tasques agrícoles, ja que es robava. S’intentava una mínima aparença, a base de pedaços i els Reis deixaven el que podien.

L’autarquia també ocasionà la detenció del procés de modernització agrícola. A principis dels cinquanta, encara era una agricultura tecnològicament retardada, amb 225 carros, enfront d’un únic camió. Encara calia anar a segar a Castella, a l’arròs de la Ribera, a França… I pervivia el pagament a les tendes en tornar de les expedicions laborals. També, la cerca de nous negocis, com el Balneari de Buscaïta. Quan l’autarquia iniciava el declivi, des del 1952, la vinya i els seus productes comercials ampliaren presència, per a sumar-se a la cursa exportadora posteriorment, amb el moscatell. L’aigua, sempre desitjada, començà arribar per a diversificat el camp local en els seixanta, amb el taronger.