El franquisme destruí la modernització de l’escola dissenyada per la República. Primerament, depurà els docents (pèrdua d’ocupació o de sou, trasllats…) i, amb això, els sotmeté, mitjançant la por, als que no s’havien vist afectats. Dels sis mestres de Montserrat, tres foren depurats. Fins i tot, se’ls prohibí donar classes particulars, únic recurs que tenien fins que es tancava l’expedient de depuració. En segon lloc, a través del currículum, es dissenyà una educació basada en els principis feixistes de la Falange i els nacionalcatòlics de l’Església. El resultat fou una escola que adoctrinava en els principis del patriarcat, de l’ultranacionalisme espanyol, en el respecte a les jerarquies i a l’ordre establit, i en la marginació cultural. De fet, fins i tot es pretenia que es parlara en castellà al pati. A voltes, amb un magisteri escassament format. Un exemple: el 1951, quan els mestres locals aconseguiren que la biblioteca no prestara revistes als xiquets, ja que els distreia dels exercicis i lliçons escolars. I, sempre famolencs, sobrevivint gràcies a l’ajuda de les famílies.

Encara que continuà funcionant l’escola nocturna, les dades d’analfabetisme eren elevades. El 1951, encara es comptaven 229 analfabets, un 10,5% de la població. El 1968, s’assenyalaven els principals problemes educatius locals: “Edificio escolar deficiente, faltas de asistencia a clase de algunos alumnos y no existir en la localidad Centros de Enseñanza Profesional o Técnica de Grado Medio”. L’absentisme responia, sobretot, a les necessitats econòmiques familiars, amb xiquets llaurant amb a penes onze anys, fent cua al racionament, fugint-se’n de l’escola per a matar pardalets… Fins al 1974, no s’inaugurà el nou edifici escolar, responent a la política franquista dels seixanta, que buscava un nou consens atraient les classes mitjanes, a través d’un increment de les oportunitats laborals que comportava l’educació, juntament amb la necessitat de mà d’obra qualificada.

La cultura estigué controlada fèrriament a través de la censura politicomoral i dels discursos públics. Un exemple d’això és la reclamació al bibliotecari Miguel Bosch, des de l’arquebisbat i transmesa pel Ministeri d’Educació Nacional, sobre la presència de de llibres de Pío Baroja, Blasco Ibáñez i Valle-Inclán a la biblioteca municipal, reclamant que no fora permés llegir-los als joves. De fet, Miguel Bosch arribà, a principis dels cinquanta, a ser investigat per la temuda Brigada Político-Social.

La cultura popular es refugià en el teatre d’aficionats o al cinema, la gran passió d’aquestes dècades. Les sales permetien allunyar-se de la realitat, especialment en els anys 40 i 50. Però, especialment, la cultura transità al voltant de la Unió Musical, amb el seu nou edifici i el gran Teatre-Cine Musical (1950-1951) i el Cine Monserrat.

Des de la segona meitat dels seixanta, s’obriren semiclandestinament nous casinos, que suposaven una ruptura amb la cultura oficial franquista. La nova música pop (ye-yé a Espanya) era l’expressió de la joventut. L’arribada, el 1969, d’un nou rector, Paco Muñoz, un paradigma dels sacerdots postconciliars, atragué noves iniciatives culturals: l’escolania, la promoció de l’associacionisme cultural i juvenil (scouts) o el Club Juvenil. Fins i tot, s’aconseguí, no sense problemes, que Raimon cantara, el 1972, al Musical. La societat anava emergint del “silenci extens” del franquisme. Així, el llibre de festes del 1975 introduí una poesia en valencià…