Els poders locals de la dictadura franquista se sostingueren en el personal polític dels ajuntaments, molts dels quals totalment nous en pobles amb majoria republicana aclaparadora, com era Montserrat. Encara que s’anara clavillant des dels cinquanta, el segon pilar fou la Falange. El tercer, també amb badalls (com a Montserrat) des dels seixanta, era l’Església. I convé no oblidar la reposició del poder de la burgesia conservadora i el poder informal que representava la Unió Musical, raó per la qual, com era corrent en la història local, alguns dels seus alts càrrecs també ho foren al consistori.

Als pobles amb majoria progressista, com Montserrat, el franquisme es trobà amb el problema d’implantar socialment la Falange i de sumar suport social. La destrucció organitzada dels arxius falangistes en la Transició, no permet d’aprofundir en la Falange local. No deixa de ser simptomàtic que, en la remodelació de la façana de l’església, el 1956, se suprimira la Creu dels “Caídos por Dios y por España”, encara que s’edificara posteriorment en la font de la Plaça. El primer cap local del partit fou el fotògraf José Lázaro Bayarri. El càrrec s’unificà amb el d’alcalde a partir del 1943. Pel 1953, comptava amb 29 afiliats i 14 adherits, convençuts o per conveniència. Tampoc no coneixem la capacitat de generar, encara que fora puntualment, adhesions al règim, o rebaixar la hostilitat per part d’algunes delegacions falangistes. En els cinquanta, s’intentà reconstruir el Frente de Juventudes, encara que, pel que sembla, en moltes cases, fins i tot, rebutjaven els uniformes. La Hermandad de Labradores no aconseguí crear una cooperativa, però sí una trilladora, que segur que fou ben rebuda. Per la seua banda, el retorn a la parròquia de José Mª. Pla, que prestà serveis als franquistes i fou fet presoner a Terol, com recordava en les seues homilies, molestà a les autoritats, pel seu activisme carlí, i a gran part del veïnat, pel seu integrisme i caràcter venjatiu, ja que es negava a signar salconduit.

El 28 de març del 1939, la Falange s’apoderà del poder municipal i nomenà de primer alcalde Aniceto Campos Zanón, ratificat per les autoritats militars. No pareix que contentara el governador civil, raó per la qual renovà quasi del tot la Comissió Gestora el 1940, amb l’alcaldia de José Navarro Cerveró (també cap falangista). El nomenament del falangista Laporta Girón com a governador civil de València, alterà els municipis valencians, ja que es nomenaren comissions gestores falangistes o integrades per persones que s’havien significat més durant la República o la guerra. Així, arribà a l’alcaldia Francisco Moreno Cristófol (1943), cessat arran d’una inspecció governativa el 1948. La democràcia orgànica, des del 1948, amb la divisió de regidors en tres terços (familiar, teòricament elegit pels homes caps de família; sindical, pel sindicat vertical, i d’entitats, per associacions i professions liberals) comportà un nou ajuntament, amb Emilio Roig Campos. El franquisme local no disposava de prou base social, per la qual cosa, l’ajuntament quasi repetia l’anterior Comissió Gestora. De fet, l’ajuntament del 1951, tan sols un regidor no superava els 30 anys. Pareix que el nou alcalde no comptava amb tota la fidelitat dels franquistes, potser pel seu origen (Torrent), atés que fou denunciat per permetre un ball al Musical. Desconeixem si fou el motiu de la finalització del seu mandat, però, a principis del 1953, arribà a l’alcaldia Vicente Ros Campos. El franquisme estava ja estabilitzat i aquest alcalde hi romangué fins al 1960. Després, vindrien breus alcaldies, fins al 1962, quan fou nomenat Aniceto Campos Campos, amb experiència municipal des del 1948, i segurament amb algun prestigi social. Seria el darrer alcalde franquista.