La dialèctica clericalisme-anticlericalisme constitueix un capítol essencial de la història contemporània d’Espanya, encara que es tracta d’un fenomen universal. Primerament, es formà el clericalisme. Amb la Restauració (1875-1923), l’Església havia dirigit un renaixement religiós (peregrinacions, beatificacions) des de la dependència i la protecció de l’Estat (econòmica, control educatiu-cultural i moral). Així, per a molts, eclesiàstics i seglars eren un apèndix de la Restauració i de la monarquia. S’anà construint una identitat comuna anticlerical entre les forces democràtiques (fins i tot liberals) i l’esquerra obrera, que desitjava una separació Església-Estat.

La República es constituí com un règim polític laic, que reconeixia l’Església com una associació més, raó per la qual calia que demanara permís per a celebrar els seus actes públics; per exemple, les processons. Alhora, secularitzà els espais públics: retirada de crucifixos. Els ajuntaments republicans retiraven els noms de carrers religiosos. Es creà un altre calendari festiu i s’intentà tancar els col·legis religiosos. En alguns pobles, s’excedí la legalitat i en altres no s’aplicà, cosa que portà al conflicte. Per a recuperar els seus privilegis, l’Església sustentà el partit de la dreta catòlica.

A Montserrat és palpable l’avanç secularitzador, amb un percentatge molt elevat de cerimònies civils en substitució de les religioses (“batejos” i bodes), vertaderes festes democràtiques, que transgredien el domini eclesiàstic tradicional i que advertien que el poble s’estava emancipant de l’Església. La majoria blasquista aplicà la legislació laica i, pel que sembla, el 1934 s’havia prohibit el toc de campanes. Altres vegades, com al juny de 1934, l’Ajuntament va ser denunciat per permetre al sacerdot contravindre un article de la Llei.

Per la seua banda, des del 1932, el nou rector, José Mª. Martí Donderis, de simpaties carlines, i per tant antirepublicà, aprofitava el sermó dominical per a criticar la República, o incomplia la legislació. L’anticlericalisme violent (esclat d’un explosiu a la casa abadia) no apareixeria fins el 1934, per bé que la causa fou la disputa entre una família, que es negava a veure el sacerdot administrant el viàtic a un dels seus membres, que l’havia demanat. Després de febrer del 1936, fou expulsat el rector del poble, encara que hi tornava i, segons una font, patí un atemptat quan se’n venia, a la carretera de Torrent.