L’agricultura del secà mediterrani era el centre de la vida dels 2.009 homes i dones de Montserrat el 1930. Estava especialitzada en la vinya, però amb una expansió de collites com el raïm de plaça, l’ametla o els pésols. La resta de collites eren garrofes i, en menor grau, cereals, oli d’oliva i hortalisses, o dacsa en les hortes. El regadiu era apreciable, amb un 10,8% de la superfície conreada. Des del segle XIX s’havien format grans explotacions, amb les seues icòniques masies (Sant Josep, l’Estrela…) de propietaris forasters. En els anys trenta, sis terratinents posseïen almenys el 25% de la terra: Busutil, Llombart o els Baraja… Els jornalers suposaven el 53% del sector agrícola (294 homes) i els propietaris d’alguna parcel·la, el 47% (265), encara que recorrien també al treball assalariat. A les portes dels casinos o a la plaça de l’Església esperaven el jornal. El monocultiu vinícola provocava l’emigració temporal (a segar arròs o blat) o permanent (fil·loxera), així com un endèmic atur estructural, agreujat per qualsevol contrarietat climatològica o dels mercats. Les crisis de treball, que provocaven la fam, es repetiren durant els anys trenta. Per a sobreviure es buscaven alternatives com ara els fornillers. La única manufactura de consideració era la de l’algeps.

Com en tots els pobles, la vida quotidiana estava definida per les diferències socials visibles en la distribució de la població pel nucli urbà, en els habitatges, la sociabilitat, el vestuari propi o, com a Montserrat, per la riquesa dels taulells de les cuines-menjador. El centre reunia l’elit social de propietaris i professionals liberals, amb les seues cases grans i façanes decorades. L’exigua classe mitjana es componia de petits propietaris, artesans i comerciants.

Les famílies dels treballadors (de carrers com el de Sant Doménec o el de la Mitja Galta), intentaven sobreviure amb el treball infantil i femení (com les passejadores de xiquets) en la panera, amb jornades esgotadores: “Senyó amo, senyó amo, les manetes mos fan mal, que han tocat les cinc i mitja, i encara estem estisorant”. Tothora sotmesos al paternalisme o a les imposicions dels poderosos. Els jornals escassos a penes donaven per a menjar pa mesclat amb dacsa, llegums, alguna saladura, abadejo o cansalada de porc. La desnutrició consegüent, l’absència de clavegueram i l’amuntegament de les famílies extenses d’obrers promovien la propagació de malalties infectocontagioses (tifus, tuberculosi). Els carrers eren de terra. La carència d’aigua corrent en les cases afavoria que les fonts públiques (Busutil, el Raval…) serviren com a llocs de sociabilitat per al veïnat.

El ritme de la vida estava marcat per la tradició festiva religiosa (Sant Roc, Carnestoltes…) i per diversions com els balls de diumenge o de Pasqua. La pilota era encara l’esport tradicional, encara que el futbol ja hi despuntava. El 1927 obrí les portes el Cinema Sorolla (la “Cebera”), amb la qual cosa s’inaugurava la societat de masses. Als casinos també es representava teatre. Destacava, especialment, l’afició taurina.