La història contemporània de Montserrat no s’entén sense la música i els casinos d’aquesta. Era un poble “molt casinero”. El nucli, des de la fi del segle XIX, es caracteritzava per ser una comunitat dual, de manera similar al cas de Llíria, que pot servir d’exemple paradigmàtic. Famílies, devocions i barris s’unien per a atorgar una identitat concreta a cadascun dels col·lectius que integraven les bandes de música i els seus casinos. Fins i tot, arribava a afectar les relacions familiars i el festeig de nuvis. La sociabilitat musical oferia espais de participació social a diferents sectors (treballadors, dones), en un temps sense democràcia, de control social per part de la burgesia dominant. A més, els casinos eren llocs de sociabilitat masculina i, també, de difusió de cultura (teatre, conferències, lectura del diari…) i oci: balls, jocs… D’altra part, les bandes oferien una diversificació econòmica als treballadors, sense oblidar el component cultural. D’ací que s’hi desenvolupara un joc de contrapartides entre la utilització política de les bandes per part de les elits burgeses i el seu caràcter popular. Els treballadors també buscaven, en adscriure’s a l’una o a l’altra banda, els jornals necessaris oferits per les capes dirigents: “Cada u votava al partit de la seua música, pues de lo que es tractava era de traure més vots que els de la part contrària”.

Els liberals intentaven crear-se una base de suport social. El 1879 promogueren la banda o música Primitiva (la Vella), amb el casino del Centre Instructiu Musical o “del Moro”, a la replaceta del Forn o pl. Cervantes. Així mateix, el 1897 impulsaren una Societat de Socors Mutus, i el 1906, el Centre Instructiu Liberal. Els conservadors, a primeries de la dècada del 1890, formaren la Música Nova, dita Agrícola Musical des del 1904 pel fet d’estar vinculada al Cercle Recreatiu Agrícola (el casino del Mig, al Carrer Major), amb el seu Cercle Instructiu Musical (c/ de Sant Josep). La dicotomia era clara: la Vella agrupava a treballadors i classe mitjana baixa a la zona propera a l’Església; la Nova, amb un nivell superior de renda, era coneguda com “els caminoueros”, perquè vivien pel Camí Nou. Si els primers treien en processó el patró, Sant Roc, els altres treien la patrona de l’Assumpció. La competència era absoluta i es traslladava al certamen de València, amb notables èxits.

El projecte regeneracionista conservador de la Dictadura de Primo de Rivera acabà amb aquesta dinàmica, atés que pretenia anihilar la instrumentalització política de les associacions per part de les elits locals, bo i creant un personal polític novell, allunyat de les dependències de les societats rurals. D’aquesta manera, es creà el 1925 la Unió Musical municipal, sota la batuta d’Emili Campos Campos. La formació unificada estrenà casino propi, on ara està l’edifici de la SIUM. El caràcter de banda municipal acabà el 1932 per a donar lloc a la Societat Instructiva Unió Musical. D’altra banda, la sociabilitat política, durant la República, es mantingué als casinos. El 1932, en trobem de tradicionals, el de la Música Vella i el de la Nova, més el Republicà, el Radicalsocialista i el de la Unió Musical.