Pel 1930 la població del País Valencià s’acostava als dos milions de persones, quasi el 8% d’Espanya. Encara que València i Alacant eren les dues ciutats més importants, s’estenia pel territori una xarxa de ciutats agrícoles, industrials i comercials, com podien ser Alcoi, Elx, Gandia o Borriana, que alhora eren focus polítics i administratius influents sobre l’entorn rural proper. L’agricultura era un sector econòmic potent, en especial per l’exportació dels productes de regadiu (cítrics, hortalisses) i el vi, però també la indústria, amb el tèxtil, la siderúrgia, el calcer i les manufactures. Destacava el comerç a través dels ports. Encara que la petita propietat i l’arrendament caracteritzaven el treball d’horta, el camperolat s’estava proletaritzant. Creixien les borses de jornalers i els latifundis, sobretot a València. En fàbriques, magatzems i camps, l’explotació laboral i els salaris baixos provocaven una vida de misèria.

Des de principis de la centúria, s’havia consolidat el republicanisme democràtic i reformista. La UGT era poderosa en el camp, mentre que l’anarquisme, representat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) tenia més força en la indústria, especialment a Alcoi, i sobreeixia a nivell estatal per les seues propostes culturals. Nasqué la Dreta Regional Valenciana, un model per a la CEDA espanyola, donat que aconseguí ajuntar l’històric tradicionalisme amb els socialcatòlics en un partit modern de masses, regionalista i amb propostes reformistes.

La conflictivitat seguí les coordenades generals, agreujada per la crisi mundial, laboral. Destaca l’important suport donat a la vaga general camperola de juny del 1934, insurreccions llibertàries puntuals i anticlericalisme. La mobilització social al voltant de l’Estatut d’Autonomia va recórrer pobles i ciutats, malgrat que finalment no es pogué aconseguir.

El Front Popular obtingué la majoria electoral el 1936, encara que, a València, la Dreta Regional sumà un 41,4% dels sufragis. Aquests comicis comportaren l’afonament del republicanisme històric, substituït en la classe mitjana per l’Esquerra Republicana de Manuel Azaña. Els conflictes subsegüents es desenvoluparen al voltant dels grans problemes del període: enfrontaments polítics, laborals o anticlericals.