Les derrotes republicanes des dels primers dies de la guerra i l’ajuda soviètica ressituaren les forces politicosindicals. El comunisme minoritari creixia, gràcies a l’aparell propagandístic i a la seua política d’una rereguarda sòlida al servei de la victòria en la guerra, que comptava amb suport de republicans i socialistes. A tal efecte, propugnava la finalització de les col·lectivitats, el desenvolupament de cooperatives de petits propietaris i la gestió estatal de l’economia, en compte de la sindical. Es tractava de detenir, però també de conjugar, els avanços revolucionaris amb un marc democràtic i burgés. Per a l’anarquisme i per a un sector de la UGT, calia desenvolupar la revolució des de la unitat i amb l’objectiu de guanyar la guerra, atés que la solució contrària suposava tornar al model socioeconòmic anterior.

El Partit Comunista creà la Federació Obrera Camperola l’octubre del 1936, a la qual s’afiliaren petits propietaris (molts dels quals, catòlics), republicans i ugetistes. La UGT de Montserrat fou una de les primeres a sumar-s’hi, i mostraren sempre una proximitat a les propostes comunistes. La implantació no estigué exempts d’adscripcions interessades, com podia ser l’afiliació de burgesos com Ramon Vilar.

En aquest entorn, de retorn del poder estatal, se suprimiren els comités i es crearen els consells municipals, a principis del 1937. A Montserrat, en febrer, amb un alcalde socialista. L’únic conflicte fou la defensa revolucionària de la UGT i la CNT per a aconseguir la Comissió d’Economia. Cap alcalde dels tres consells municipals fou elegit per unanimitat, cosa que reflecteix les dissensions internes. No debades, l’anarquisme, partidari de l’autonomia municipal, mai no acollí bé aquesta nova institució. Sempre saludava l’alcalde com un “ciudadano alcalde presidente”. La principal mobilització femenina coneguda fou en el Ràdio Comunista i en la UGT, amb el taller tèxtil La Pasionaria.

Des de la primavera del 1937, s’impulsà la via antirevolucionària. De fet, la cooperativa ugetista fou objecte d’una dura sanció. A partir d’aleshores, el poble patí la guerra moderna, amb la incorporació massiva d’homes al front, un dels principals temes de conversació i patiment, amb els corresponents ferits i morts, i el treball infantil per a substituir el pare. La construcció de l’aeròdrom de Montroi feu condir la por als bombardejos, cosa que obligà a emprar les coves dels domicilis com a refugis, o a buscar aixopluc baix dels arbres més pròxims quan s’oïen les “paves” feixistes, o a quedar fascinats pels reflectors que il·luminaven el cel de València de nit. Malgrat tot, hi hagué temps per a projectes culturals: biblioteca, escola… Alguns joves es beneficiaren de l’ensenyament modern a l’Institut Obrer de València, i s’iniciaren, gràcies a una iniciativa de Josep Chasan, les obres per a la portada d’aigües potables a la població.