La conspiració  antirepublicana s’anà consolidant del 16 de febrer del 1936 fins a l’esclat del 17 de juliol. En les zones on no s’havia aconseguit l’adhesió absoluta de l’Exèrcit i de les forces de seguretat, el colp d’estat fou derrotat. Fins a l’octubre, l’ajut feixista (Alemanya, Itàlia) fou vital perquè els insurrectes aplegaren a les portes de Madrid. En aquest mes, la consolidació de l’aportació feixista, l’arribada dels voluntaris antifeixistes (Brigades Internacionals) i la compra d’armament a la URSS per part de la República convertí una guerra rònegament tecnològica i de moviments, en una guerra moderna i internacional en el context conflictiu de l’Europa dels anys trenta, que provocà l’abandonament de la República per part de les potències democràtiques.

A la rereguarda republicana, el col·lapse afavorí una revolució obrera (UGT, CNT) igualitarista, que col·lectivitzà els mitjans de producció, creà el nou poder dels comités i les milícies voluntàries. En ambdues rereguardes es produí una explosió de violència contra l’“enemic”: antirepublicans i eclesiàstics en la part republicana; republicans i demòcrates en la insurrecta. Tanmateix, aquesta violència no fou “simètrica”: la republicana es desenvolupà, en bona mesura, al marge de l’Estat. I quan aquest restablí l’orde en la primavera del 1937, retrocedí en gran mesura. Mentrestant, la violència dels insurrectes, dirigida i tolerada per l’exèrcit, era la conseqüència d’una planificació anterior a juliol del 1936, i no es detingué en cap moment.

La derrota dels insurrectes en la intenció de conquerir Madrid conduí a percebre que la guerra seria llarga. En la zona insurrecta, la dictadura personal de Franco es consolidà amb la unificació forçosa de tots els partits polítics en FET y de las JONS. L’Església donà legitimitat a l’alçament, ja que el qualificà de “Croada”. En la republicana, que perdia terreny progressivament, la cooperació soviètica i la política de guanyar la guerra com a objectiu principal, afavoriren el creixement del Partit Comunista. El conflicte intern amb els revolucionaris esclatà en els Successos de Maig de Barcelona (1937). De llavors endavant, els governs de Negrín dissenyaren una política de resistència per a intentar enllaçar amb una guerra europea que semblava imminent.

Nogensmenys, el 1938, la República començà a solsir. La Batalla d’Ebre no aconseguí els objectius previstos i l’Europa democràtica no intervingué a Espanya. La crisi d’abastaments i els bombardejos desmoralitzaven la població. L’1 d’abril del 1939, Franco, ja Caudillo, escrigué el darrer part de gerra. La pau, emperò, no hi arribà.