La llarga durada de la dictadura franquista fou possible pel desplegament d’un repertori de violència des del mateix 18 de juliol del 1936, que formà una comunitat nacional on s’excloïa els “desafectes”. La legislació repressiva aconseguia que una persona acusada per similars presumptes “delictes” poguera patir diversos castics: mort, presó, sancions econòmiques, depuració laboral. Els soldats republicans, per exemple, eren destinats a batallons de treball esclau. Per a abatre els maquis, s’aplicà el terrorisme d’Estat. Els que pogueren fugir, afrontaren l’exili i els camps d’extermini del nazisme. El balanç del procés de repressió i extermini fou de 130.000 víctimes mortals, amb exclusió de les dones, sotmeses a una violència sexuada. D’aquesta manera, el franquisme imposà la por i la submissió social. La dictadura implantà una realitat oficial i única, a través de la censura, l’adoctrinament pel sistema educatiu i la manipulació informativa.

El franquisme disposà d’un sòlid suport social, gràcies a l’Església, sectors de classe mitjana i de la burgesia, i forces polítiques antidemocràtiques. Fins al 1945, la Falange propugnà un feixisme de tipus europeu i col·laborà amb Hitler i Mussolini. La derrota d’aquests implicà el viratge del franquisme cap a una exaltació eclesiàstica exacerbada: el nacionalcatolicisme dels anys cinquanta. La immediata postguerra es recorda també pel mercat negre (estraperlo), la cartilla de racionament i la misèria. La corrupció i una política autàrquica ineficaç causaren la mort d’almenys 200.000 persones.

Malgrat l’ajut nord-americà, que entrava des del 1953, Espanya estava a la vora de la fallida. El 1959, el Pla d’Estabilització dels ministres de l’Opus Dei ensolcà de nou l’economia en el comerç internacional, just quan el món vivia una accelerada fase de creixement. Foren els anys de l’emigració a Europa, el turisme i la instal·lació de les grans multinacionals. El país s’urbanitzà. Cresqueren la indústria i els serveis, en un entorn de grans desigualtats socials. El franquisme no abandonà la repressió, adreçada ara contra el nou sindicalisme (CCOO), els partits antifranquistes i els estudiants, recorrent a la tortura sistemàtica de la Brigada Político-Social i al Tribunal de Orden Público. L’antifranquisme, al qual s’afigen els nacionalismes emancipadors, pretenia l’establiment d’una democràcia reformista, com continuaren defenent després de la mort del dictador, en novembre del 1975.