El franquisme suposà una regressió sens pal·liatius per a les dones, després dels avanços dels anys republicans. Les dones deixaren de ser ciutadanes de ple dret, fins i tot en aspectes diaris, fins a principis dels anys setanta, com ara en l’apertura d’un compte corrent o la signatura d’un contracte. La legislació franquista, fins i tot, permetí l’uxoricidi. Relegà les dones a l’espai domèstic, encara que la realitat imposava que les dones de les famílies treballadores feren faena fora de casa. Per si fora poc, l’única organització femenina, la Secció Femenina de la Falange, propugnà un discurs antifeminista, en la línia de l’Església Catòlica. Una mestra depurada, per a congraciar-se amb la malvolença dels vencedors cap a les dones que havien estat actives políticament, arribà a exposar que mai havia participat en política, ja que aquestes “son cosas más propias de hombres”, y que les dones havien de comptar amb virtuts com l’“espíritu de obediencia, servicios y sacrificio que tanto destaca, con razón, el Nuevo Estado”. Per a les dones de famílies represaliades, la càrrega era molt major, donat que hagueren d’ocupar-se, també, de la supervivència dels fills.

Les dones foren bàsiques en els anys de l’estraperlo, quan foren, principalment, les encarregades de transportar les càrregues d’aliments bàsics pels camins i d’apedaçar la roba de casa. Feien faena en propietats agrícoles de la família, en la panera del raïm de plaça, com a costureres, tenint cura de xiquets xicotets (“passejadores”), de jornaleres, al posades en amo, de cambreres, al vímet per a empreses de Benifaió (on treballaven unes 70 dones), o, ja de manera més autònoma, en petits comerços i en perruqueries. Es per això que, privades de la intervenció activa en la política, i amb les autoritats franquistes i eclesiàstiques constantment vigilants sobre la seua “moralitat”, el refugi seria exclusivament religiós (confraries), els passejos amb altres amigues o les fonts públiques, fins que aquestes desaparegueren. Temps de control patriarcal, durant els quals els balls es desenvolupaven en un espai delimitat per taules col·locades sobre les parets, per a poder vigilar les parelles que festejaven.

Més avant vindrien els magatzems de taronja, un nou espai laboral feminitzat. Primerament, el 1944, i després ja el 1970, la instauració de nous actes festius centrats en la reina de festes continuaven oferint una imatge discriminatòria i codificada de les dones. Les formes de resistència al discurs oficial foren, com en tants altres aspectes, quotidians, com una minifalda, uns pantalons, els primers bikinis…