La violència repressiva de les tropes franquistes i els bombardejos contra civils a Madrid generaren un moviment de refugiats i d’evacuats al territori republicà, d’una amplitud considerable. S’ha estimat en uns 4 milions, sobre una població de 25. Bona part foren acollits a Catalunya, València i Múrcia. La solidaritat i la política de protecció a la infantesa formen part de la memòria democràtica indeleble de la República. I han deixat espais de la memòria –colònies infantils– i relacions personals i familiars en molts pobles. Alhora, també hi hagué problemes de convivència, xoc cultural (en zones amb llengua pròpia) i de rebuig, a mesura que augmentaven els problemes de proveïment alimentari.

A Montserrat, encara que les estadístiques poden ser inexactes, en gener del 1938 vivien 118 refugiats forçosos (de zones conquerides) i 895 voluntaris (de ciutats, tropes…). La xifra augmentaria durant aquell any, amb la instal·lació d’unitats militars dependents de l’aeròdrom de Montroi. Aquests refugiats continuaven la dinàmica de la guerra. Primerament, en vingueren de Madrid; després, de Màlaga, Terol i Sogorb. Alguns es quedaren a Montserrat després de la guerra; d’altres han continuat la relació amb les famílies d’acolliment, i d’altres plantejaren problemes amb els veïns, perquè es negaven a fer faena. Uns altres es traslladaren a Montserrat cercant una vida plàcida i un millor accés a l’alimentació del que trobaven a les ciutats. Per exemple, Llorenç Latorre, el darrer president del Consell Provincial de València, protagonista d’una curiosa anècdota.

L’augment de població causat per l’arribada de refugiats i la carència de blat (la majoria es conreava en territori franquista) comportà problemes d’abastament alimentari des de mitjan 1937. L’establiment del racionament fomentà el mercat negre i l’encariment dels aliments. Articles bàsics com el blat, l’oli o el sabó era molt complicat trobar-los. La inflació es pogué pal·liar relativament, gràcies al treball en la construcció de l’aeròdrom o en la conducció de l’aigua a les fonts. Montserrat és una de les escasses poblacions que sembla que no va arribar a emetre moneda pròpia. Es tornaren a menjar coques de dacsa. A diferència de la postguerra, emperò, l’autoritat perseguí l’estraperlo i, com consta per testimonis orals, a Montserrat i als pobles no s’arribà a passar fam, encara que faltaren i, a mesura que transcorria la guerra, amb més força, alguns aliments bàsics de la dieta.