Al final de la guerra, la repressió franquista aplegà a Alacant i a València: camps de concentració (Albatera) i presons habilitades (Reformatori d’Adults a Alacant); afusellaments, principalment a Paterna; sancions econòmiques, depuració laboral, batallons de treballadors, exilis, etc. L’impuls del valencianisme quedà sepultat. L’antifranquisme militant es reduí als maquis de l’Agrupació Guerrillera de Llevant, que patiren una brutal repressió. La quantificació, encara provisional, és de 4.532 morts, entre hòmens i dones. El franquisme valencià obtingué adhesions entre els antics socialcatòlics i tradicionalistes, l’Església, i faccions burgeses i de classe mitjana. A fi d’anihilar l’impuls republicà i revolucionari de la societat valenciana, el franquisme sotmeté els valencians a un esforç de propaganda i mobilització nacionalcatòlica intens, per ser el País Valencià una “terra de missió”.

L’autarquia tingué conseqüències econòmiques i socials que foren especialment negatives a les ciutats, sempre amb el repudi de la burgesia exportadora. Hom reemplaçà els productes d’exportació tradicionals, com les taronges, per altres de subsistència: arròs i cereals. Malgrat tot, el tèxtil florí, per l’absència d’importacions.

En els anys cinquanta, es recuperava la protesta obrera amb vagues a Alcoi o als Alts Forns de Sagunt. La riuada del 1957, a més de les repercussions materials que tingué sobre València, portà com a conseqüència la reaparició del regionalisme valencianista, que havia col·laborat en part amb la dictadura. Foren els anys d’esplendor del nacionalcatolicisme, amb un paternalisme i un regionalisme marians (la Mare de Déu dels Desemparats) propiciats per l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea.

L’apertura dels seixanta ensolcà de nou l’economia valenciana per les vies exportadores de preguerra. Els canvis socials foren de gran magnitud, amb el desenvolupament industrial (tèxtil, calcer, taulell…) i turístic al litoral. La immigració incrementà la població valenciana un 36% entre el 1960 i el 1970, concentrada en comarques fabrils i costaneres. No obstant això, la nova economia s’impulsava en un país amb greus carències d’habitatges i de serveis sanitaris o educatius. A poc a poc, la nova oposició antifranquista s’obrí camí a les universitats, al món de la cultura (editorials) i al del treball (CCOO, sindicats catòlics). I, encara que el Partit Comunista era la principal força política emergent, ressorgí també el valencianisme (Partí Socialista Valencià).