La crisi diplomàtica iniciada a finals de juny del 1914 esdevingué, fins al 1918, una Guerra Mundial, atés que tots els continents es veieren afectats. La revolució tecnològica de producció en massa, la capacitat de mobilització dels estats (uns 65 milions de combatents) i l’estratègia militar de la guerra de trinxeres, feren d’aquest conflicte una catàstrofe humana sense precedents: uns 10 milions de militars morts i set de civils, milions de mutilats, afectats pel trauma de la guerra, refugiats, violència de gènere…
La Gran Guerra canvià el mama d’Europa. La derrota dels imperis Rus i Austrohongarés suposà portà aquests a desintegrar-se i a deixar lloc per a l’aparició de 28 nous estats democràtics (Iugoslàvia, Àustria, etc.) patrocinats pels Estats Units arran dels tractats de pau. A la Rússia dels tsars, el triomf de la revolució comunista del 1917 inaugurà una de les principals senyes d’identitat del segle XX, entre la fascinació i el repudi contrarevolucionari, que s’estengué a qualsevol projecte reformista, a més de separar el comunisme de la socialdemocràcia.
Aquesta expansió de la democràcia i els nous mitjans de comunicació i d’oci, com el cinema, la ràdio, la música o l’esport (futbol, Olimpíades) generaren una societat de masses de caire cosmopolita, en la qual participaven també, activament, la classe obrera i les dones, amb l’auge del sufragisme, a través de la premsa, de l’opinió pública i de les eleccions.
Tanmateix, la inhumanitat de la guerra provocà una “cultura del pessimisme”, que qüestionava els ideals liberals de progrés i tolerància, una “cultura de la violència” en la política i una “cultura de la por” manifestada en l’anticomunisme o en el rebuig a la immigració (o la Llei Seca, als Estats Units). En aquest context aparegué el feixisme, una revolució conservadora, antidemocràtica i antisocialista. Promovia la unitat de la societat al voltant d’una comunitat nacional cohesionada a través del populisme, la propaganda, un partit únic i un líder carismàtic. Per a l’oposició, es reservava la violència i l’exclusió.
Encara que el feixisme havia triomfat a Itàlia amb Benito Mussolini (1922), la Gran Depressió iniciada el 1930 n’afavorí l’expansió. La crisi econòmica produí milions d’aturats, sense cap xarxa social que els emparara i la destrucció de la classe mitjana. Així les coses, les úniques alternatives semblaven venir del qüestionament de la democràcia des del totalitarisme. El feixisme, que assolí el poder a Alemanya el 1933, influí en els partits de dreta i en les dictadures que sorgien arreu d’Europa. D’altra banda, la Unió Soviètica, comunista, es presentava com el “Paradís dels treballadors”, amb el seu projecte igualitari, encara que totalitari.